CATERINA ALBERT / VÍCTOR CATALÀ, el jo contra l´entorn

Article de Lluís Busquets i Grabulosa

4 Maig 2021

Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966), que signava les seves obres sota el pseudònim Víctor Català, és una de les personalitats més singulars i sorprenents de la cultura catalana contemporània, una de les poques autores amb projecció universal i potser també una de les més mal conegudes, amb una trajectòria humana i intel·lectual més plena de clarobscurs.

Autora d’un ampli conjunt de narracions, enèrgiques i vigoroses i de dues novel·les , és coneguda sobretot per “Solitud”, una obra de valor universal pel tractament que hi ha de la problemàtica de la dona en conflicte amb el seu entorn i les relacions simbòliques que hi estableix.

Aquest documental presenta la complexa personalitat de Víctor Català, a través de les declaracions de persones que la van conèixer, com el seu nebot Lluís Albert, i de crítics literaris i estudiosos de la literatura, com Joaquim Molas, Joan Triadú, Jordi Castellanos i Núria Nardi. I ofereix una versió coreogràfica inèdita de “solitud” interpretada per Sol Picó, a través de la qual queda palesa l’actualitat i la modernitat d’una de les principals produccions de la literatura catalana del segle XX.

Vida i obra (1869 – 1966)

Caterina Albert i Paradís neix l’11 de setembre de 1869 a L’Escala. Filla gran del matrimoni format per l’advocat, polític i propietari rural Lluís Albert i Parareda i Dolors Paradís i Farrés, va tenir tres germans: Francesc, Martí i Amèlia. Va viure de les rendes familiars al seu poble natal i després de la mort del pare i de l’àvia materna Caterina, tingué cura de la mare i de l’administració de les propietats agrícoles. Anava sovint a Barcelona a la modista o per assistir a les estrenes teatrals, sobretot de les companyies italianes. S’instal·lava a casa del matrimoni format per Lluís Sitjar i Josefa Carcassó, amb els quals els unia una estreta amistat, i va fer nombrosos viatges per Europa. El 1899, va comprar un pis del número 250 del carrer de València de Barcelona i Caterina Albert el va conservar durant tota la seva vida i va fer-hi cada any llargues estades. Als Jocs Florals d’Olot de 1898, als 29 anys, es donà a conèixer com a escriptora: se li  premià el poema Lo llibre nou i el monòleg dramàtic La infanticida, un poema en què una noia explica des del manicomi com amagà l’embaràs a la família i acabà assassinant el seu propi fill acabat de néixer. Quan es va saber que l’autora era una dona, hi va haver un gran rebombori, escàndol que la portà a deixar el seu pseudònim (Virgili Alacseal) pel de Víctor Català (nom d’un del protagonistes d’una narració que tenia entre mans  titulada Calze d’amargor, premiat als Jocs Florals de Barcelona el 1903) i a distingir per sempre més la seva personalitat de Caterina Albert del personatge literari que es construí com a Víctor Català (era reticent fins i tot a l’hora de fer-se fotografies per a les cobertes dels llibres).

Únicament va anar a l’escola primària del seu poble i un any a un pensionat de Girona, on va començar a estudiar francès. Pel que fa a la ideologia, les activitats polítiques del seu pare, diputat republicà que es va haver d’exiliar durant un temps per haver participat en l’alçament federalista empordanès de l’octubre de 1869, són la base del catalanisme de l’autora, la seva identificació amb la llengua catalana i l’afinitat amb les doctrines d’Enric Prat de la Riba. Culturalment, la família li va facilitar, amb classes particulars, l’acompliment de les inclinacions artístiques pel dibuix,  l’escultura i la pintura, que va compartir amb la creació literària fins a començaments de segle.

Malgrat que sempre va voler donar la imatge «d’amateur», tot defensant la seva independència creativa al marge de dogmes i escoles, va establir relacions amb els grans escriptors de l’època com Joan Maragall i Narcís Oller, amb els quals mantingué una gran amistat i per qui manifestà una gran admiració. Va col•laborar en diverses publicacions periòdiques com Joventut, La Il•lustració Catalana o Feminal, i presidí els Jocs Florals de Barcelona de 1917, on pronuncià el discurs De civisme i civilitat; també fou nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l’any 1923, on llegí el discurs Sensacions d’Empúries.

La gent va saber que era viva gràcies a una entrevista de Baltasar Porcel a Serra d’Or al llit de casa seva l’any 1965; moria poc després, el 27 de gener de 1966; va escortar el fèretre en el seu enterrament un agrupament de boy-scouts.

Bibliografia perioditzada

  • a) Primera etapa: el modernisme imperant (1898-1909): comprèn els tres reculls de narracions Drames rurals (1902) (dels quals Parricidi, segons afirma ella mateixa, el va escriure a l’edat de catorze anys), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), els poemaris — El cant dels mesos (1901) i Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905) — els monòlegs dramàtics i la novel·la Solitud  (1905), la seva gran obra, fins a la 3ª edició (1909) així com les versions en castellà (1907)i alemany (1909).
  • b) Segona etapa: sota el combatent noucentisme (1909-1925): formada per la novel·la Un film (3000 metres) (1919) i els contes de La Mare Balena (1920), separats de l’anterior per una dotzena d’anys (període de silenci, provocat per la marginació dels noucentistes).
  • c) Tercera etapa: enllà del noucentisme (1925-1936): formada per les narracions Marines (1928) i Contrallums (1930) (un dels millors reculls) a banda de la 4a edició de Solitud, la dels «4 biblilòfils», amb una nota editorial de R. Miquel i Planes que revela  alguns enigmes de la novel·la.
  • d) Quarta etapa: guerra, franquisme i represa (1936-1966): després de la guerra civil surt una edició clandestina de Solitud (1943) —seguida de la 5a revisada (1946), una d’especial a Mèxic el mateix any a més de la 5a i 6a a Selecta (la primera a OC), amb molts reimpressions—publica Retablo (1944), Mosaic, (1946), volum d’articles escrits des de 1903 que signifiquen el retorn al català descriuen aspectes autobiogràfics (deixa Encunys i Vibracions fora del volum). Més tard aplegarà els reculls de contes Vida molta (1949) i Jubileu (1951).

Pòstumament s’han reeditat els seus llibres, s’han traduït i s’han publicat  algunes coses inèdites, com una mena de diccionari de frases fetes. Actualment el seu fillol preserva el seu llegat personal.

“Solitud” (1905)

Amb una doble estructura concèntrica i lineal, la novel·la narra el camí iniciàtic fins a la presa de consciència d’ella mateixa d’un noia òrfena, la Mila, casada encara adolescent amb Maties, un gandul. Tots dos fan d’ermitans a l’ermita de Sant Ponç, a muntanya, no allunyada de la masia del mateix nom, d’on s’originen altres personatges com l’Arnau, el jove enamorat de la noia, en Baldiret, amb qui aboca les ànsies maternals i, molt especialment, el pastor Gaietà, que representa la tendresa protectora, en contrast amb l’Ànima, un taül demoníac que viu de la caça furtiva i que el pastor jutja com a perillós (ronda la Mila per aprofitar-se’n). Sant Ponç, encarnat en l’estàtua de l’ermita, actua d’actant, perquè persegueix la MIla en els somnis tot i que ella l’admira el dia de la festa i li demana la maternitat, cosa que implícitament li serà concedida. Així, doncs, la noia és al centre d’aquest hexàgon:

Solitud 01














Així les coses, atès que el veritable protector de la noia és Gaietà (l’Ànima s’ha fet seu el marit), aquest l’assassina i el roba (1.); i amb els diners, l’Ànima vol comprar els serveis sexuals de la noia, que rebutjant-lo, acaba violada (2). En esquema:

Solitud 02

La violació provocarà en la noia una lúcida consciència: comprendrà la fidelitat que Gaietà guarda a la muller i el fill morts en un accident i prendrà la decisió de deixar en Maties, de viure sola i d’acceptar fins i tot el fruit de la violació. Si la primera nit que la noia passa a l’ermita somnia que Sant Ponç l’empeny muntanya avall, cosa que esdevindrà en realitat al final, l’autora teixeix subtilment la concessió de tenir un fill, encara que sigui de l’Ànima, perquè li ha traspassat els ulls «verds i furibunds» amb què s’acomiada del Maties (capítol XVIII) juntament amb una vida que pensa respectar com respecta la d’un grill («era una vida i no tindria més que aquella», capítol XVII).

La novel·la està esmaltada de contalles i rondalles, algunes lligades amb noms de llocs determinats —com la de les Llufes, sorgida de la rondalla de Floridalba als capítols II i VI— i d’altres amb el mateix fil narratiu, com ara el fet que la protagonista, la nit de l’assassinat del pastor, sent de lluny el so d’un esquellinc, nunci sempre de desgràcies, sorgit de la contalla d’un renegat que havia penjat un esquellot de matxo a la Creu del Cimalt i ell havia quedat fulminat i la Creu feta miques (capítols XIV i XV). Tot plegat dona una pàtina d’antigor al relat, subratllada per l’ús dialectal de la novel·la en tres nivells: el de la narradora (dialectal i culte), el del conjunt de personatges (dialectal i vulgar) i el de Gaietà, amb un ús singular i acolorit, que no es pot identificar amb cap variant dialectal real tot i els trets rossellonesos.

Cercant una interpretació integradora i global de la multiplicitat d’interpretacions parcials de la novel·la, podríem formular-la així: L’agressió íntima i absoluta d’aquelles persones insatisfetes per una convivència falsa, sense el fruit de cap fill, i el trasbals que suposa la negació de sortides indignes més satisfactòries, pot dur al revulsiu d’acceptar el propi anihilament des de la renúncia al passat i l’acceptació activa de l’agressió soferta, encara que sigui amb solitud, així com de les seves conseqüències, per afrontar dreturerament un futur tan incert i amarg com alliberador.

Edicions

La novel·la va aparèixer com a fulletó de la revista Joventut, entre el 19 maig de 1904 i el 20 d’abril de 1905. Es publicà en forma de llibre aquell mateix any 1905. L’any 1907 apareix la traducció alemanya, i el 1909 la 3a edició en català i també la versió castellana. La 4a edició, anomenada dels «Quatre bibliòfils» amb nota de R. Miquel i Planas i il·lustracions de Longoria, es publica l’any 1929. El 1943 se’n publica una edició clandestina. La 5a edició, revisada, amb fragment inèdit i pròleg, on explica que dos capítols inèdits els hi van perdre durant la guerra, és de l’any 1946, en què també apareix una edició especial a Mèxic. La 6a edició s’inclou dins les Obres completes (1951) i la 7a es publica a l’Editorial Selecta, amb moltes reimpressions. No sortirà cap edició crítica de la novel·la fins a la de Núria Nardi de 1990 (Edicions 62). Són de gran interès les Actes de les primeres jornades d’estudi de l’escriptora (celebrades l’any 1992) i l’edició de Solitud de Toni Sala de 2005 (Edicions 62).

LlUÍS BUSQUETS i GRABULOSA


FITXA TÈCNICA

Col·lecció: VIURE I ESCRIURE. Els grans noms de la literatura catalana (segles XIX-XX)
Direcció literària: Joan Perera
Direcció artística: 
Joan Cruspinera
Guió: 
Lluís Busquets i Grabulosa
Realització: Josep Oller
Música: Mireia Tejero
Coreografia: 
Sol Picó
Amb intervencions de: Jordi Castellanos, Lluís Albert, Joan Triadú, Núria Nardi i Joaquim Molas.
Any: 2001