CATERINA ALBERT / VICTOR CATALÀ – “Solitud” (1905)

FITXA TÈCNICA

Col·lecció: VIURE I ESCRIURE. Els grans noms de la literatura catalana (segles XIX-XX)
Direcció literària: Joan Perera
Direcció artística: 
Joan Cruspinera
Guió: 
Lluís Busquets i Grabulosa
Realització: Josep Oller
Música: Mireia Tejero
Coreografia: 
Sol Picó
Durada: 30:16 minuts
Any: 2001

Amb una doble estructura concèntrica i lineal, la novel·la narra el camí iniciàtic fins a la presa de consciència d’ella mateixa d’un noia òrfena, la Mila, casada encara adolescent amb Maties, un gandul. Tots dos fan d’ermitans a l’ermita de Sant Ponç, a muntanya, no allunyada de la masia del mateix nom, d’on s’originen altres personatges com l’Arnau, el jove enamorat de la noia, en Baldiret, amb qui aboca les ànsies maternals i, molt especialment, el pastor Gaietà, que representa la tendresa protectora, en contrast amb l’Ànima, un taül demoníac que viu de la caça furtiva i que el pastor jutja com a perillós (ronda la Mila per aprofitar-se’n). Sant Ponç, encarnat en l’estàtua de l’ermita, actua d’actant, perquè persegueix la MIla en els somnis tot i que ella l’admira el dia de la festa i li demana la maternitat, cosa que implícitament li serà concedida. Així, doncs, la noia és al centre d’aquest hexàgon:

Solitud 01

Així les coses, atès que el veritable protector de la noia és Gaietà (l’Ànima s’ha fet seu el marit), aquest l’assassina i el roba (1.); i amb els diners, l’Ànima vol comprar els serveis sexuals de la noia, que rebutjant-lo, acaba violada (2). En esquema:

Solitud 02

La violació provocarà en la noia una lúcida consciència: comprendrà la fidelitat que Gaietà guarda a la muller i el fill morts en un accident i prendrà la decisió de deixar en Maties, de viure sola i d’acceptar fins i tot el fruit de la violació. Si la primera nit que la noia passa a l’ermita somnia que Sant Ponç l’empeny muntanya avall, cosa que esdevindrà en realitat al final, l’autora teixeix subtilment la concessió de tenir un fill, encara que sigui de l’Ànima, perquè li ha traspassat els ulls «verds i furibunds» amb què s’acomiada del Maties (capítol XVIII) juntament amb una vida que pensa respectar com respecta la d’un grill («era una vida i no tindria més que aquella», capítol XVII).

La novel·la està esmaltada de contalles i rondalles, algunes lligades amb noms de llocs determinats —com la de les Llufes, sorgida de la rondalla de Floridalba als capítols II i VI— i d’altres amb el mateix fil narratiu, com ara el fet que la protagonista, la nit de l’assassinat del pastor, sent de lluny el so d’un esquellinc, nunci sempre de desgràcies, sorgit de la contalla d’un renegat que havia penjat un esquellot de matxo a la Creu del Cimalt i ell havia quedat fulminat i la Creu feta miques (capítols XIV i XV). Tot plegat dona una pàtina d’antigor al relat, subratllada per l’ús dialectal de la novel·la en tres nivells: el de la narradora (dialectal i culte), el del conjunt de personatges (dialectal i vulgar) i el de Gaietà, amb un ús singular i acolorit, que no es pot identificar amb cap variant dialectal real tot i els trets rossellonesos.

Cercant una interpretació integradora i global de la multiplicitat d’interpretacions parcials de la novel·la, podríem formular-la així: L’agressió íntima i absoluta d’aquelles persones insatisfetes per una convivència falsa, sense el fruit de cap fill, i el trasbals que suposa la negació de sortides indignes més satisfactòries, pot dur al revulsiu d’acceptar el propi anihilament des de la renúncia al passat i l’acceptació activa de l’agressió soferta, encara que sigui amb solitud, així com de les seves conseqüències, per afrontar dreturerament un futur tan incert i amarg com alliberador.

Edicions

La novel·la va aparèixer com a fulletó de la revista Joventut, entre el 19 maig de 1904 i el 20 d’abril de 1905. Es publicà en forma de llibre aquell mateix any 1905. L’any 1907 apareix la traducció alemanya, i el 1909 la 3a edició en català i també la versió castellana. La 4a edició, anomenada dels «Quatre bibliòfils» amb nota de R. Miquel i Planas i il·lustracions de Longoria, es publica l’any 1929. El 1943 se’n publica una edició clandestina. La 5a edició, revisada, amb fragment inèdit i pròleg, on explica que dos capítols inèdits els hi van perdre durant la guerra, és de l’any 1946, en què també apareix una edició especial a Mèxic. La 6a edició s’inclou dins les Obres completes (1951) i la 7a es publica a l’Editorial Selecta, amb moltes reimpressions. No sortirà cap edició crítica de la novel·la fins a la de Núria Nardi de 1990 (Edicions 62). Són de gran interès les Actes de les primeres jornades d’estudi de l’escriptora (celebrades l’any 1992) i l’edició de Solitud de Toni Sala de 2005 (Edicions 62).

Per Lluís Busquets i Grabulosa

TÍTOLS RELACIONATS