CATERINA ALBERT / VÍCTOR CATALÀ – Vida i obra (1869 – 1966)

FITXA TÈCNICA

Col·lecció: VIURE I ESCRIURE. Els grans noms de la literatura catalana (segles XIX-XX)
Direcció literària: Joan Perera
Direcció artística: 
Joan Cruspinera
Guió: 
Lluís Busquets i Grabulosa
Realització: Josep Oller
Música: Mireia Tejero
Coreografia: 
Sol Picó
Amb intervencions de: Jordi Castellanos, Lluís Albert, Joan Triadú, Núria Nardi i Joaquim Molas.
Durada: 34:45 minuts
Any: 2001

Caterina Albert i Paradís neix l’11 de setembre de 1869 a L’Escala. Filla gran del matrimoni format per l’advocat, polític i propietari rural Lluís Albert i Parareda i Dolors Paradís i Farrés, va tenir tres germans: Francesc, Martí i Amèlia. Va viure de les rendes familiars al seu poble natal i després de la mort del pare i de l’àvia materna Caterina, tingué cura de la mare i de l’administració de les propietats agrícoles. Anava sovint a Barcelona a la modista o per assistir a les estrenes teatrals, sobretot de les companyies italianes. S’instal·lava a casa del matrimoni format per Lluís Sitjar i Josefa Carcassó, amb els quals els unia una estreta amistat, i va fer nombrosos viatges per Europa. El 1899, va comprar un pis del número 250 del carrer de València de Barcelona i Caterina Albert el va conservar durant tota la seva vida i va fer-hi cada any llargues estades. Als Jocs Florals d’Olot de 1898, als 29 anys, es donà a conèixer com a escriptora: se li  premià el poema Lo llibre nou i el monòleg dramàtic La infanticida, un poema en què una noia explica des del manicomi com amagà l’embaràs a la família i acabà assassinant el seu propi fill acabat de néixer. Quan es va saber que l’autora era una dona, hi va haver un gran rebombori, escàndol que la portà a deixar el seu pseudònim (Virgili Alacseal) pel de Víctor Català (nom d’un del protagonistes d’una narració que tenia entre mans  titulada Calze d’amargor, premiat als Jocs Florals de Barcelona el 1903) i a distingir per sempre més la seva personalitat de Caterina Albert del personatge literari que es construí com a Víctor Català (era reticent fins i tot a l’hora de fer-se fotografies per a les cobertes dels llibres).

Únicament va anar a l’escola primària del seu poble i un any a un pensionat de Girona, on va començar a estudiar francès. Pel que fa a la ideologia, les activitats polítiques del seu pare, diputat republicà que es va haver d’exiliar durant un temps per haver participat en l’alçament federalista empordanès de l’octubre de 1869, són la base del catalanisme de l’autora, la seva identificació amb la llengua catalana i l’afinitat amb les doctrines d’Enric Prat de la Riba. Culturalment, la família li va facilitar, amb classes particulars, l’acompliment de les inclinacions artístiques pel dibuix,  l’escultura i la pintura, que va compartir amb la creació literària fins a començaments de segle.

Malgrat que sempre va voler donar la imatge «d’amateur», tot defensant la seva independència creativa al marge de dogmes i escoles, va establir relacions amb els grans escriptors de l’època com Joan Maragall i Narcís Oller, amb els quals mantingué una gran amistat i per qui manifestà una gran admiració. Va col•laborar en diverses publicacions periòdiques com Joventut, La Il•lustració Catalana o Feminal, i presidí els Jocs Florals de Barcelona de 1917, on pronuncià el discurs De civisme i civilitat; també fou nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l’any 1923, on llegí el discurs Sensacions d’Empúries.

La gent va saber que era viva gràcies a una entrevista de Baltasar Porcel a Serra d’Or al llit de casa seva l’any 1965; moria poc després, el 27 de gener de 1966; va escortar el fèretre en el seu enterrament un agrupament de boy-scouts.

Bibliografia perioditzada

  • a) Primera etapa: el modernisme imperant (1898-1909): comprèn els tres reculls de narracions Drames rurals (1902) (dels quals Parricidi, segons afirma ella mateixa, el va escriure a l’edat de catorze anys), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), els poemaris — El cant dels mesos (1901) i Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905) — els monòlegs dramàtics i la novel·la Solitud  (1905), la seva gran obra, fins a la 3ª edició (1909) així com les versions en castellà (1907)i alemany (1909).
  • b) Segona etapa: sota el combatent noucentisme (1909-1925): formada per la novel·la Un film (3000 metres) (1919) i els contes de La Mare Balena (1920), separats de l’anterior per una dotzena d’anys (període de silenci, provocat per la marginació dels noucentistes).
  • c) Tercera etapa: enllà del noucentisme (1925-1936): formada per les narracions Marines (1928) i Contrallums (1930) (un dels millors reculls) a banda de la 4a edició de Solitud, la dels «4 biblilòfils», amb una nota editorial de R. Miquel i Planes que revela  alguns enigmes de la novel·la.
  • d) Quarta etapa: guerra, franquisme i represa (1936-1966): després de la guerra civil surt una edició clandestina de Solitud (1943) —seguida de la 5a revisada (1946), una d’especial a Mèxic el mateix any a més de la 5a i 6a a Selecta (la primera a OC), amb molts reimpressions—publica Retablo (1944), Mosaic, (1946), volum d’articles escrits des de 1903 que signifiquen el retorn al català descriuen aspectes autobiogràfics (deixa Encunys i Vibracions fora del volum). Més tard aplegarà els reculls de contes Vida molta (1949) i Jubileu (1951).

Pòstumament s’han reeditat els seus llibres, s’han traduït i s’han publicat  algunes coses inèdites, com una mena de diccionari de frases fetes. Actualment el seu fillol preserva el seu llegat personal.

Per Lluís Busquets i Grabulosa

TÍTOLS RELACIONATS