JACINT VERDAGUER – Els anys de la crisi (1890-1902)

FITXA TÈCNICA

Col·lecció: VIURE I ESCRIURE. Els grans noms de la literatura catalana (segles XIX-XX)
Direcció literària: Joan Perera
Direcció artística: 
Joan Cruspinera
Guió: 
Narcís Garolera
Realització: Josep Oller
Música: Rafael Subirachs
Poemes recitats per: 
Lluís Soler
Amb intervencions de: Josep Maria Casasús, Isabel-Clara Simó i Jordi Castellanos
Durada: 19:03 minuts
Any: 2002

A partir de 1890 Verdaguer es dedica de ple a l’activitat sacerdotal. Entra en contacte amb la realitat social de Barcelona, i extrema la beneficència com a almoiner del marquès. Assisteix a sessions de vidents i practica exorcismes, seguint l’exemple de dos eclesiàstics: el pare Claret i el pare Palau. Aquestes pràctiques, i els excessos en la distribució de les almoines als pobres, alarmen el marquès de Comillas, que acorda, amb el bisbe de Vic, la sortida de Verdaguer del palau. El maig de 1893 l’escriptor deixa Barcelona, i, després de passar uns quants dies a Vic, al palau del seu bisbe, s’instal·la al santuari de la Gleva, on s’estarà dos anys. Els seus superiors li havien aconsellat una temporada de repòs, fora de la gran ciutat, perquè pogués refer –li deien– la seva salut malmesa.
A la Gleva, Verdaguer torna a escriure poesia, i aquell mateix any publica la trilogia Jesús infant, concebuda durant el seu viatge a Terra Santa. De mica en mica, però, el poeta s’adona que aquell lloc de repòs es va convertint en un lloc de reclusió, i, destituït dels seus càrrecs al palau del marquès, decideix parlar-hi per resoldre la seva situació personal. El marquès se’l treu del davant i li prohibeix que torni a visitar-lo. Morgades, per la seva banda, no li permet sortir de la Gleva sense el seu permís.
L’abril de 1895, contravenint les ordres del seu bisbe, Verdaguer abandona la Gleva i s’estableix a Barcelona, al domicili particular de la família Duran –una vídua i dues filles–, amb la qual havia entrat en relació uns anys abans. La convivència amb aquestes dones –que no abandonarà mai més– fa parlar la gent. Morgades li obre un expedient per desobediència, i el vol fer arrestar per la policia de Barcelona. El 17 de juny Verdaguer publica un “Comunicat” a El Noticiero Universal en què es declara víctima d’una persecució injusta.
Pocs dies després, Morgades el priva de celebrar missa i exercir funcions sacerdotals.
Verdaguer respon a la prohibició amb una sèrie d’articles periodístics En defensa pròpia i titulada «Un sacerdot calumniat», d’un gran impacte públic. L’enfrontament del capellà amb el seu superior eclesiàstic, amb el marquès que l’havia acollit, i amb alguns dels seus íntims i familiars (el canonge Collell, l’advocat Narcís Verdaguer i mossèn Joan Güell, cosins seus), pren una dimensió social que transcendeix el marc estrictament eclesiàstic. L’escàndol és clamorós. El “cas Verdaguer” es converteix en el centre d’interessos socials i polítics contraposats. Hi ha qui ha volgut veure en el conflicte verdaguerià un precedent de l’affaire Dreyfus, a França, que l’escriptor Émile Zola portarà a la premsa amb un article titulat «J’accuse».
Paral·lelament a la publicació dels seus polèmics articles “en defensa pròpia”, Verdaguer escriu els versos més punyents de tota la seva producció poètica, que aplegarà, aquell mateix any, en el volum Flors del Calvari.
Els anys 1896 i 1897 són els pitjors de la vida de Verdaguer. Privat de celebrar les funcions sacerdotals, i vivint en una penúria extrema, veu com se li tanquen portes amigues, i no té cap possibilitat de guanyar un premi als Jocs Florals. L’estiu de 1897 reprèn els articles En defensa pròpia, amb una segona sèrie intitulada «Un sacerdot perseguit».
A finals de 1897 Verdaguer es trasllada a Madrid, on entra en contacte amb els frares agustins d’El Escorial, admiradors d’ell i de la seva obra, que li procuren una entrevista amb el bisbe de la capital d’Espanya. Aquest es comunica amb Morgades, i poques setmanes després arriben a un acord. El 6 de gener de 1898 Verdaguer signa un escrit de retractació, que el bisbe de Vic accepta. En conseqüència, Morgades li aixeca la prohibició de celebrar i li permet establir-se a Barcelona, on serà beneficiat de l’església de Betlem.
Tornat a Barcelona, i represa la seva activitat d’escriptor, a Verdaguer li queden tan sols quatre anys de vida. A la cinquantena presenta la imatge d’un home envellit. Assisteix a enterraments i funerals per guanyar-se la vida, i tracta pocs amics, joves que el consideren un artista incomprès i maltractat per la societat benpensant. Publica, a Joventut, el volum poètic Aires del Montseny, un retorn nostàlgic als escenaris de la infantesa.
Una malaltia pulmonar l’obliga a enllitar-se, i, perquè pugui respirar millor, l’alcalde de Sarrià li ofereix la Vil·la Joana de Vallvidrera, enmig dels boscos de Collserola. Allí mor, a cinquanta-set anys, el dia 10 de juny de 1902. Tres dies després, unes tres-centes mil persones acompanyen la despulla de l’escriptor al cementiri de Montjuïc, davant del mar, on reposa sota un llorer, al peu d’una ginesta.

Per Narcís Garolera

TÍTOLS RELACIONATS