JACINT VERDAGUER – La construcció d’un mite (1877-1889)

FITXA TÈCNICA

Col·lecció: VIURE I ESCRIURE. Els grans noms de la literatura catalana (segles XIX-XX)
Direcció literària: Joan Perera
Direcció artística: 
Joan Cruspinera
Guió: 
Narcís Garolera
Realització: Josep Oller
Música: Rafael Subirachs
Poemes recitats per: 
Lluís Soler
Amb intervencions de: Manuel Jorba i Modest Prats
Durada: 25:23 minuts
Any: 2002

L’Atlàntida
El mes de maig de 1877, Verdaguer obté el premi extraordinari dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema L’Atlàntida, enllestit durant els dos anys de navegació oceànica. Aquesta distinció constitueix un èxit clamorós per al poeta, i al mateix temps significa la consolidació de la Renaixença literària catalana.
El poema es publica en el volum dels Jocs Florals de 1877, i un any després, quan Verdaguer ja és capellà dels Comillas, el marquès es fa càrrec dels costos de la primera edició de L’Atlàntida, en un volum independent que conté la traducció castellana del poema per Melcior de Palau. Verdaguer és reconegut com a gran poeta dins i fora de Catalunya. Els elogis de Frederic Mistral i Menéndez Pelayo són una mostra del ressò del jove escriptor fora del seu país.
Inspirat per uns passatges de Plató i del jesuïta Nieremberg, Verdaguer combina les experiències personals pouades dels seus records adolescents de Vic, o dels seus viatges a Amèrica, amb la lectura de velles cròniques peninsulars i de les grans epopeies clàssiques, per refondre en un poema èpic de gran alè elements mitològics i cristians, i desenrotllar, entrellaçant-los, tres temes principals: l’enfonsament de l’Atlàntida –el mític continent a l’oceà homònim–, el naixement d’Espanya i el descobriment d’ Amèrica.
El poema consta de deu cants, emmarcats per una introducció i una conclusió centrades en la figura del jove mariner Colom. L’arquitectura de l’obra és sòlida i colossal, i conté, perfectament incrustats, fragments lírics d’una prodigiosa bellesa, com ara la visió de l’hort de les Hespèrides, el somni de la reina Isabel o el cor de les illes gregues, al costat de fragments de gran potència descriptiva i riquesa d’imaginació.
La monumentalitat de l’obra i el ressò que aconseguí –fou traduïda a una dotzena de llengües– han estat considerats com a símbol de l’afirmació definitiva del català com a llengua literària moderna i del seu reconeixement internacional.
El 1879 Verdaguer publica Idil·lis i cants místics, un recull de poemes precedit d’un pròleg de Milà i Fontanals. Per a molts lectors foren una sorpresa les composicions líriques i religioses, de format reduït, molt allunyades de la grandiositat, conceptual i mètrica, dels cants de L’Atlàntida. El poeta hi cantava l’amor “a lo divino”, prenent com a model els místics castellans, sobretot sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús.
El 1880, en ocasió del mil·lenari de la fundació de Montserrat, Verdaguer va tenir un paper destacat com a propagador del monestir i de la Moreneta, proclamada patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII. Guanyà el concurs literari, convocat per a la celebració de l’efemèride, amb el poema «Virolai» –aviat musicat per Rodoreda– que es féu molt popular. I publicà dos volums de poesies de tema montserratí: Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat, que més tard aplegarà en un de sol: Montserrat.
Els Jocs Florals de 1883 van premiar una oda de Verdaguer dedicada “A Barcelona”, de la qual l’Ajuntament de la ciutat féu una edició de cent mil exemplars. En aquesta composició tornaven a ressonar la mètrica i la grandiositat de L’Atlàntida, ara aplicades a la història de la capital de Catalunya. Verdaguer, que s’ha instal·lat definitivament a Barcelona, en lloa el moment de plenitud i de força expansiva, i fa vots perquè el futur de la ciutat sigui tan gloriós com el seu passat.
El mes de març d’aquell mateix any, Verdaguer acompanya el segon marquès de Comillas en un creuer pel Mediterrani, en el curs del qual visiten el Marroc, Algèria i l’illa de Mallorca. És un viatge de plaer, però l’escriptor en treu profit literari escrivint uns «Records de la costa d’Àfrica», el seu primer reportatge de tema viatger.
Els estius de 1882 i 1883 Verdaguer féu llargues caminades pel Pirineu: va recórrer l’Urgellet, el Pallars, la Ribagorça –amb ascensió a l’Aneto–, la Vall d’Aran, l’Arieja, Andorra, el Conflent i el Vallespir. Tornà a pujar al Canigó, com havia fet els estius de 1879 i 1880, durant l’estada al balneari de la Presta (Vallespir), pujà a la pica d’Estats, assistí al pintoresc aplec de Montgarri, i féu excursions a peu de moltes hores.
A la primavera de 1884 Verdaguer recorre les principals capitals europees (París, Berlín, Sant Petersburg…) en companyia de l’industrial i mecenes Eusebi Güell. En el curs d’aquest viatge –d’un mes de durada– pren notes de les seves impressions, manté contactes amb editors i traductors, i formula judicis sobre els països que visita.

Canigó
A finals de 1885 Verdaguer publica Canigó, una “llegenda pirenaica del temps de la Reconquista”, com aclareix el subtítol de l’obra. Elaborat durant els darrers cinc o sis anys, es tracta d’un segon poema èpic amb el qual Verdaguer pretén contrarestar la suposada espanyolitat de la seva primera epopeia, L’Atlàntida. A diferència d’aquesta, Canigó, pel tema, la forma i l’ús de la llengua, es converteix de seguida en la millor obra poètica de Verdaguer.
Poema de filiació romàntica, i dedicat «Als catalans de França», Canigó canta l’origen d’una Catalunya centrada, i no pas limitada, pel Pirineu. Els elements pagans –els invasors d’un cantó i les fades d’un altre– són contraposats a les forces cristianes, i promouen una tensió dramàtica en el centre de la qual es troba el jove Gentil, protagonista de l’obra, un somiador que en l’amor trobarà la mort. Això permet a Verdaguer passar ràpidament per les parts narratives i aturar-se en els moments lírics i descriptius.
El poema es mou en dos plans: l’històric (l’acció passa al segle XI) i el contemporani (el segle XIX). Verdaguer vol plasmar, en vers, la idea del bisbe Morgades, restaurador del monestir de Ripoll: recristianitzar i recatalanitzar Catalunya, com l’abat Oliba va contribuir a fundar-la, simbòlicament, plantant la creu al cim del Canigó, foragitant-ne els elements pagans –les fades– i els invasors musulmans.
Poc després de l’aparició de Canigó, i de ser coronat a Ripoll, pel bisbe Morgades, “poeta de Catalunya”, Verdaguer emprèn un viatge a Terra Santa i Egipte de dos mesos de durada. L’interès del capellà-poeta per conèixer directament els escenaris de la vida i la mort de Jesús li fa escriure unes pàgines bellíssimes i colpidores. Torna de Palestina interiorment trasbalsat per les vivències del viatge, que ha estat per a ell una vertadera peregrinació. Les anotacions d’aquell pelegrinatge constituiran el segon llibre en prosa de l’escriptor: Dietari d’un pelegrí a Terra Santa.
El 1888, any de l’Exposició Universal de Barcelona, Verdaguer publica un recull de poesies de tema patriòtic que havia anat fent conèixer durant més de vint anys. El volum, amb un pròleg de Jaume Collell, es titula Pàtria i constitueix un dels llibres més representatius de la poesia verdagueriana. La composició més ambiciosa és l’oda «A Barcelona», però també hi trobem poesies tan conegudes com “L’emigrant” i “La barretina”. Altres poemes, com “Don Jaume en Sant Jeroni” o “Lo Pi de les Tres Branques”, revelen clarament la idea d’una pàtria formada per Catalunya, València i les illes Balears, coneguda avui amb el nom de Països Catalans.

Per Narcís Garolera

TÍTOLS RELACIONATS