JACINT VERDAGUER, un escriptor per a un poble

Article de NARCÍS GAROLERA

10 Febrer 2021

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902) és considerat el fundador de la literatura catalana contemporània i un dels més grans escriptors de tots els temps.
Format en el romanticisme tardà i incorporat al moviment de la Renaixença, va excel·lir en tots els gèneres que va conrear. La seva contribució amb una obra que abasta la poesia èpica i lírica, l’oratòria, i la prosa narrativa i periodística, va ser decisiva per a la consolidació de la llengua i la literatura catalanes.
La seva enorme repercussió popular va fer que se’l considerés un símbol de Catalunya, i la difusió de la seva obra en diverses llengües el va convertir ben aviat en un escriptor de fama universal. Cent anys després de la seva mort, la seva obra ha adquirit, definitivament, la condició de clàssica.

El naixement d’un escriptor (1845-1876)

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles, un poble de la Plana de Vic, el 17 de maig de 1845. Era el tercer de vuit germans, dels quals només sobreviurien els tres primers. El pare, del poble veí de Tavèrnoles, era mestre de cases i feia, alhora, de pagès. La mare era de Folgueroles. Tots dos, modestos camperols però amb una certa cultura, deixarien una empremta pregona en la personalitat del futur escriptor.
Enllestits els estudis primaris a l’escola del poble, l’any 1855-56 entra com a alumne extern al Seminari de Vic. A divuit anys, poc abans de començar-hi els estudis de teologia, se’n va a viure a can Tona (1862) –una masia a mig camí de Folgueroles a Vic– per fer-hi de mestre dels nois de la casa i ajudar ocasionalment en les feines del camp. S’hi està més de vuit anys, en un ambient que podríem qualificar d’idíl·lic.
L’any 1865 és decisiu per a la carrera literària de Verdaguer: el mes de maig obté dues distincions als Jocs Florals de Barcelona per dues poesies de tema patriòtic, i a la tardor publica, com a fulletó del setmanari vigatà Eco de la Montaña, el poema èpic Dos màrtirs de ma pàtria, que el farà conèixer com a escriptor. Al mateix temps assaja diversos gèneres en escrits que, en bona part, no es decidirà a publicar: poesies cultes, de temes amatoris, pastorils i patriòtics; poemes èpics com l’esmentat Dos màrtirs… o un d’inacabat sobre Colom, i una primera redacció de L’Atlàntida, presentada, sense èxit, als Jocs Florals del 1868.
D’aquesta època cal destacar, sobretot, la transició progressiva d’una estètica i unes formes literàries pròpies de la tradició culta –barroca i neoclàssica– a una creixent adhesió a les noves formulacions del Romanticisme, en el marc de la Renaixença. Milà, Aguiló i altres destacats catalanistes seran, en aquesta etapa, els seus mentors literaris.
Als Jocs Florals de 1874 guanya la Viola d’Or amb la composició poètica «Sant Francesc s’hi moria», i el 30 de desembre s’embarca a Cadis amb direcció a l’Havana, com a capellà de la Companyia Transatlàntica, per guarir-se d’una anèmia cerebral.
Durant dos anys, fa nou vegades el trajecte d’Espanya a Cuba en vaixells d’Antoni López, el futur marquès de Comillas. Compon poesies com «L’emigrant» i «La Plana de Vic», i acaba la redacció de L’Atlàntida.

La construcció d’un mite (1877-1889)

L’Atlàntida
El mes de maig de 1877, Verdaguer obté el premi extraordinari dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema L’Atlàntida, enllestit durant els dos anys de navegació oceànica. Aquesta distinció constitueix un èxit clamorós per al poeta, i al mateix temps significa la consolidació de la Renaixença literària catalana.
El poema es publica en el volum dels Jocs Florals de 1877, i un any després, quan Verdaguer ja és capellà dels Comillas, el marquès es fa càrrec dels costos de la primera edició de L’Atlàntida, en un volum independent que conté la traducció castellana del poema per Melcior de Palau. Verdaguer és reconegut com a gran poeta dins i fora de Catalunya. Els elogis de Frederic Mistral i Menéndez Pelayo són una mostra del ressò del jove escriptor fora del seu país.
Inspirat per uns passatges de Plató i del jesuïta Nieremberg, Verdaguer combina les experiències personals pouades dels seus records adolescents de Vic, o dels seus viatges a Amèrica, amb la lectura de velles cròniques peninsulars i de les grans epopeies clàssiques, per refondre en un poema èpic de gran alè elements mitològics i cristians, i desenrotllar, entrellaçant-los, tres temes principals: l’enfonsament de l’Atlàntida –el mític continent a l’oceà homònim–, el naixement d’Espanya i el descobriment d’ Amèrica.
El poema consta de deu cants, emmarcats per una introducció i una conclusió centrades en la figura del jove mariner Colom. L’arquitectura de l’obra és sòlida i colossal, i conté, perfectament incrustats, fragments lírics d’una prodigiosa bellesa, com ara la visió de l’hort de les Hespèrides, el somni de la reina Isabel o el cor de les illes gregues, al costat de fragments de gran potència descriptiva i riquesa d’imaginació.
La monumentalitat de l’obra i el ressò que aconseguí –fou traduïda a una dotzena de llengües– han estat considerats com a símbol de l’afirmació definitiva del català com a llengua literària moderna i del seu reconeixement internacional.
El 1879 Verdaguer publica Idil·lis i cants místics, un recull de poemes precedit d’un pròleg de Milà i Fontanals. Per a molts lectors foren una sorpresa les composicions líriques i religioses, de format reduït, molt allunyades de la grandiositat, conceptual i mètrica, dels cants de L’Atlàntida. El poeta hi cantava l’amor “a lo divino”, prenent com a model els místics castellans, sobretot sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús.
El 1880, en ocasió del mil·lenari de la fundació de Montserrat, Verdaguer va tenir un paper destacat com a propagador del monestir i de la Moreneta, proclamada patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII. Guanyà el concurs literari, convocat per a la celebració de l’efemèride, amb el poema «Virolai» –aviat musicat per Rodoreda– que es féu molt popular. I publicà dos volums de poesies de tema montserratí: Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat, que més tard aplegarà en un de sol: Montserrat.
Els Jocs Florals de 1883 van premiar una oda de Verdaguer dedicada “A Barcelona”, de la qual l’Ajuntament de la ciutat féu una edició de cent mil exemplars. En aquesta composició tornaven a ressonar la mètrica i la grandiositat de L’Atlàntida, ara aplicades a la història de la capital de Catalunya. Verdaguer, que s’ha instal·lat definitivament a Barcelona, en lloa el moment de plenitud i de força expansiva, i fa vots perquè el futur de la ciutat sigui tan gloriós com el seu passat.
El mes de març d’aquell mateix any, Verdaguer acompanya el segon marquès de Comillas en un creuer pel Mediterrani, en el curs del qual visiten el Marroc, Algèria i l’illa de Mallorca. És un viatge de plaer, però l’escriptor en treu profit literari escrivint uns «Records de la costa d’Àfrica», el seu primer reportatge de tema viatger.
Els estius de 1882 i 1883 Verdaguer féu llargues caminades pel Pirineu: va recórrer l’Urgellet, el Pallars, la Ribagorça –amb ascensió a l’Aneto–, la Vall d’Aran, l’Arieja, Andorra, el Conflent i el Vallespir. Tornà a pujar al Canigó, com havia fet els estius de 1879 i 1880, durant l’estada al balneari de la Presta (Vallespir), pujà a la pica d’Estats, assistí al pintoresc aplec de Montgarri, i féu excursions a peu de moltes hores.
A la primavera de 1884 Verdaguer recorre les principals capitals europees (París, Berlín, Sant Petersburg…) en companyia de l’industrial i mecenes Eusebi Güell. En el curs d’aquest viatge –d’un mes de durada– pren notes de les seves impressions, manté contactes amb editors i traductors, i formula judicis sobre els països que visita.

Canigó
A finals de 1885 Verdaguer publica Canigó, una “llegenda pirenaica del temps de la Reconquista”, com aclareix el subtítol de l’obra. Elaborat durant els darrers cinc o sis anys, es tracta d’un segon poema èpic amb el qual Verdaguer pretén contrarestar la suposada espanyolitat de la seva primera epopeia, L’Atlàntida. A diferència d’aquesta, Canigó, pel tema, la forma i l’ús de la llengua, es converteix de seguida en la millor obra poètica de Verdaguer.
Poema de filiació romàntica, i dedicat «Als catalans de França», Canigó canta l’origen d’una Catalunya centrada, i no pas limitada, pel Pirineu. Els elements pagans –els invasors d’un cantó i les fades d’un altre– són contraposats a les forces cristianes, i promouen una tensió dramàtica en el centre de la qual es troba el jove Gentil, protagonista de l’obra, un somiador que en l’amor trobarà la mort. Això permet a Verdaguer passar ràpidament per les parts narratives i aturar-se en els moments lírics i descriptius.
El poema es mou en dos plans: l’històric (l’acció passa al segle XI) i el contemporani (el segle XIX). Verdaguer vol plasmar, en vers, la idea del bisbe Morgades, restaurador del monestir de Ripoll: recristianitzar i recatalanitzar Catalunya, com l’abat Oliba va contribuir a fundar-la, simbòlicament, plantant la creu al cim del Canigó, foragitant-ne els elements pagans –les fades– i els invasors musulmans.
Poc després de l’aparició de Canigó, i de ser coronat a Ripoll, pel bisbe Morgades, “poeta de Catalunya”, Verdaguer emprèn un viatge a Terra Santa i Egipte de dos mesos de durada. L’interès del capellà-poeta per conèixer directament els escenaris de la vida i la mort de Jesús li fa escriure unes pàgines bellíssimes i colpidores. Torna de Palestina interiorment trasbalsat per les vivències del viatge, que ha estat per a ell una vertadera peregrinació. Les anotacions d’aquell pelegrinatge constituiran el segon llibre en prosa de l’escriptor: Dietari d’un pelegrí a Terra Santa.
El 1888, any de l’Exposició Universal de Barcelona, Verdaguer publica un recull de poesies de tema patriòtic que havia anat fent conèixer durant més de vint anys. El volum, amb un pròleg de Jaume Collell, es titula Pàtria i constitueix un dels llibres més representatius de la poesia verdagueriana. La composició més ambiciosa és l’oda «A Barcelona», però també hi trobem poesies tan conegudes com “L’emigrant” i “La barretina”. Altres poemes, com “Don Jaume en Sant Jeroni” o “Lo Pi de les Tres Branques”, revelen clarament la idea d’una pàtria formada per Catalunya, València i les illes Balears, coneguda avui amb el nom de Països Catalans.

Els anys de la crisi (1890-1902)

A partir de 1890 Verdaguer es dedica de ple a l’activitat sacerdotal. Entra en contacte amb la realitat social de Barcelona, i extrema la beneficència com a almoiner del marquès. Assisteix a sessions de vidents i practica exorcismes, seguint l’exemple de dos eclesiàstics: el pare Claret i el pare Palau. Aquestes pràctiques, i els excessos en la distribució de les almoines als pobres, alarmen el marquès de Comillas, que acorda, amb el bisbe de Vic, la sortida de Verdaguer del palau. El maig de 1893 l’escriptor deixa Barcelona, i, després de passar uns quants dies a Vic, al palau del seu bisbe, s’instal·la al santuari de la Gleva, on s’estarà dos anys. Els seus superiors li havien aconsellat una temporada de repòs, fora de la gran ciutat, perquè pogués refer –li deien– la seva salut malmesa.
A la Gleva, Verdaguer torna a escriure poesia, i aquell mateix any publica la trilogia Jesús infant, concebuda durant el seu viatge a Terra Santa. De mica en mica, però, el poeta s’adona que aquell lloc de repòs es va convertint en un lloc de reclusió, i, destituït dels seus càrrecs al palau del marquès, decideix parlar-hi per resoldre la seva situació personal. El marquès se’l treu del davant i li prohibeix que torni a visitar-lo. Morgades, per la seva banda, no li permet sortir de la Gleva sense el seu permís.
L’abril de 1895, contravenint les ordres del seu bisbe, Verdaguer abandona la Gleva i s’estableix a Barcelona, al domicili particular de la família Duran –una vídua i dues filles–, amb la qual havia entrat en relació uns anys abans. La convivència amb aquestes dones –que no abandonarà mai més– fa parlar la gent. Morgades li obre un expedient per desobediència, i el vol fer arrestar per la policia de Barcelona. El 17 de juny Verdaguer publica un “Comunicat” a El Noticiero Universal en què es declara víctima d’una persecució injusta.
Pocs dies després, Morgades el priva de celebrar missa i exercir funcions sacerdotals.
Verdaguer respon a la prohibició amb una sèrie d’articles periodístics En defensa pròpia i titulada «Un sacerdot calumniat», d’un gran impacte públic. L’enfrontament del capellà amb el seu superior eclesiàstic, amb el marquès que l’havia acollit, i amb alguns dels seus íntims i familiars (el canonge Collell, l’advocat Narcís Verdaguer i mossèn Joan Güell, cosins seus), pren una dimensió social que transcendeix el marc estrictament eclesiàstic. L’escàndol és clamorós. El “cas Verdaguer” es converteix en el centre d’interessos socials i polítics contraposats. Hi ha qui ha volgut veure en el conflicte verdaguerià un precedent de l’affaire Dreyfus, a França, que l’escriptor Émile Zola portarà a la premsa amb un article titulat «J’accuse».
Paral·lelament a la publicació dels seus polèmics articles “en defensa pròpia”, Verdaguer escriu els versos més punyents de tota la seva producció poètica, que aplegarà, aquell mateix any, en el volum Flors del Calvari.
Els anys 1896 i 1897 són els pitjors de la vida de Verdaguer. Privat de celebrar les funcions sacerdotals, i vivint en una penúria extrema, veu com se li tanquen portes amigues, i no té cap possibilitat de guanyar un premi als Jocs Florals. L’estiu de 1897 reprèn els articles En defensa pròpia, amb una segona sèrie intitulada «Un sacerdot perseguit».
A finals de 1897 Verdaguer es trasllada a Madrid, on entra en contacte amb els frares agustins d’El Escorial, admiradors d’ell i de la seva obra, que li procuren una entrevista amb el bisbe de la capital d’Espanya. Aquest es comunica amb Morgades, i poques setmanes després arriben a un acord. El 6 de gener de 1898 Verdaguer signa un escrit de retractació, que el bisbe de Vic accepta. En conseqüència, Morgades li aixeca la prohibició de celebrar i li permet establir-se a Barcelona, on serà beneficiat de l’església de Betlem.
Tornat a Barcelona, i represa la seva activitat d’escriptor, a Verdaguer li queden tan sols quatre anys de vida. A la cinquantena presenta la imatge d’un home envellit. Assisteix a enterraments i funerals per guanyar-se la vida, i tracta pocs amics, joves que el consideren un artista incomprès i maltractat per la societat benpensant. Publica, a Joventut, el volum poètic Aires del Montseny, un retorn nostàlgic als escenaris de la infantesa.
Una malaltia pulmonar l’obliga a enllitar-se, i, perquè pugui respirar millor, l’alcalde de Sarrià li ofereix la Vil·la Joana de Vallvidrera, enmig dels boscos de Collserola. Allí mor, a cinquanta-set anys, el dia 10 de juny de 1902. Tres dies després, unes tres-centes mil persones acompanyen la despulla de l’escriptor al cementiri de Montjuïc, davant del mar, on reposa sota un llorer, al peu d’una ginesta.

NARCÍS GAROLERA


FITXA TÈCNICA

Col·lecció: VIURE I ESCRIURE. Els grans noms de la literatura catalana (segles XIX-XX)
Títol: JACINT VERDAGUER, un escriptor per a un poble (1845 – 1902)
Direcció literària: Joan Perera
Direcció artística: 
Joan Cruspinera
Guió: 
Narcís Garolera
Realització: Josep Oller
Música: Rafael Subirachs
Poemes recitats per: 
Lluís Soler
Amb intervencions de: Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Modest Prats, Josep Maria Casasús i Isabel-Clara Simó
Any: 2002