JOAN PERUCHO, l’art de tancar els ulls.

Article de Julià Guillamón

4 Gener 2022

Joan Perucho (Barcelona 1920-2003) ha creat al seu voltant un ambient molt personal. Els llibres de bibliòfil, les obres d’art, els mobles antics, les imatges de sants, els records dels amics i dels seus viatges s’integren en una escenografia a mida de l’escriptor refinat i erudit que és Perucho.

Aquest documental presenta la rica personalitat de Joan Perucho i ressegueix la seva trajectòria literària des de la poesia en vers i en prosa fins a la narrativa, amb obres molt poc convencionals, entre les quals sobresurt “Les històries naturals” traduïda a diverses llengües. La seva passió per la cultura antiga i per l’art modern, pels fantasmes,  per la gastronomia, etc., fa de la literatura de Perucho un món d’una imaginació desbordant, insòlit en el panorama de la literatura catalana contemporània.

Les declaracions de Pere Gimferrer, Daniel Giralt-Miracle, Leopold Pomés i Carles Pujol, a més de les del propi Perucho, ens acosten a una de les personalitats més singulars de la nostre literatura, que sempre ha pretès més suggerir que no pas explicar.

Infantesa I joventut (1920-1946)

Joan Perucho va néixer al barri de Gràcia, a Barcelona, el 1920. El pare, Manuel Perucho, tenia una botiga de roba per la llar al carrer Torrent de l’Olla cantonada amb Ramón i Cajal. Era un home conservador, afeccionat al futbol (va ser un dels primers 500 socis del Barça), casat amb Jesusa Gutiérrez, una dona castellana, vídua d’Antoni Jordana Lagarriga, i emparentada per la banda del primer marit amb el músic Isaac Albéniz i amb la seva filla, la dibuixant Laura Albéniz, vinculada al moviment noucentista. Perucho sempre explicava que en els magatzems de la botiga del pare, on hi havia molts objectes, quadres i fins i tot un piano de l’Albéniz, relacionats amb el primer matrimoni de la mare, va descobrir el gust pel misteri, que va marcar tota la seva obra, des dels inicis com a poeta fins a les seves novel·les i a la crítica d’art, que el va posar en contacte amb tots els grans noms de la segona avantguarda catalana.

Com tots els joves de la seva generació –quan va esclatar la guerra tenia 15 anys—la Guerra Civil el va marcar dramàticament, tot i que en els seus llibres hi ha poques referències directes i que, en certa manera, tota l’obra pot ser vista com una evasió d’aquells fets dolorosos. En qualsevol cas, els primers llibres de poemes, Sota la sang (1947) i Aurora per vosaltres (1953) contenen una atmosfera de pèrdua, de recança i remordiment que està relacionada amb els fets tràgics del 1936-1939. Perucho va tenir molta sort, a la guerra. Quan van cridar la seva lleva (la del 1939), li van detectar un buf al cor. Es va quedar ingressat a l’Hospital Clínic mentre els seus companys marxaven cap al front. Quan finalment el van donar d’alta, li va tocar un destí tranquil: les bateries del Carmel, on no es va tirar ni un tret. Soldat de dos exèrcits, va tornar a ser reclutat i va participar en la presa de Menorca, darrer reducte republicà. Li hauria hagut de tocar fer el servei militar en els primers moments del franquisme i potser s’hi hauria passat dos anys, però, un cop més, el buf al cor el va alliberar. Perucho atribuïa aquest doble cop de sort en un moment crucial de la seva vida, a la intervenció de l’Àngel de la Guarda, l’Àngel Custodi, sobre el qual Eugeni d’Ors havia construït una ètica i una estètica.

Els inicis de la carrera literària (1947-1960)

Va formar part del primer curs de la Universitat de Barcelona, on va estudiar Dret, sense cap vocació. Allà va coincidir amb els qui van ser els seus grans amics, Nèstor Luján i Antoni Vilanova, amb qui, als anys seixanta, va col·laborar a la revista Destino. En els seus llibres de poemes primers va col·laborar amb diferents artistes, que representaven l’obertura intel·lectual en un moment negríssim socialment i culturalment: Ramon Rogent, Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona, Francesc Todó, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats. Va passar de la poesia a la prosa i després a la novel·la amb dos llibres renovadors: Llibre de cavalleries (1957), una novel·la poètica amb un viatge en el temps fins al segle XIV, que evoca l’esplendor de l’imperi català de la Mediterrània. Les històries naturals (1960) se situa en els anys de la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Bona part de l’acció transcorre en els mateixos escenaris de la Batalla de l’Ebre i és, en part, un exorcisme de les pors de la guerra civil. El mal, en aquest cas, s’encarna en un vampir, un cavaller de Jaume I, inoculat quan formava part del seguici de la princesa Violant d’Hongria. Jutge comarcal, Perucho combinava aquesta activitat, amb l’escriptura i el periodisme.

La critica d’art I el periodisme (1960-1980)

Als anys seixanta Perucho no va escriure gaire obra literària, però va tenir una presència constant en la vida pública. Va ser crític d’art de la revista Destino, que en aquella època era el gran referent cultural. Va dirigir la col·lecció Biblioteca de Arte Hispánico d’Edicions Polígrafa que va crear grans monografies il·lustrades dels grans artistes catalans. Perucho hi va escriure llibres sobre Antoni Gaudí (amb fotografies de Leopoldo Pomés) i sobre la relació de Joan Miró amb Catalunya. També va crear la seva pròpia editorial, Tàber, que va introduir la moda del pop i de l’erotisme que triomfava a Europa. Paral·lelament va començar a escriure uns articles literaris, molt originals, a La Vanguardia, que van acabar formant els llibres temàtics Botanica oculta (1968) i Historias secretas de balnearios (1971). Amb Néstor Lujàn va ser un dels pioners de l’escriptura gastronòmica amb El libro de la cocina española. Gastronomía e historia (1970). Tot li interessava: el disseny gràfic i el disseny industrial, l’estètica de la joguina, les joies, l’arquitectura, els fantasmes, la màgia, l’art d’avantguarda, el còmic i les noves formes de comunicació visual. Va ser col·leccionista de mobles i de ceràmica, i un gran bibliòfil.

La represa literària (1980-2003)

Després d’uns anys d’activitat discontinua, durant la dècada dels setanta, va tornar a l’escena pública amb la novel·la Les aventures del cavaller Kosmas (1981) i fins al moment de la mort, el 2003, va viure un període d’una intensa producció en tots els camps: novel·la, poesia i articles de diari que aplegava en volums miscel·lànics, a la manera del seu admirat Eugeni d’Ors. D’aquesta etapa destaquen especialment la novel·la Pamela (1983), ambientada en els anys de les Corts de Cadis, Un viatge amb espectres (1984), on es manifesta la seva passió per l’Orient fantàstic i El baró de Maldà i les bèsties de l’infern (1994), un llibre que expressa la decepció pel curs que seguien les coses, en un món que deixava de banda, cada cop més, la història, la cultura i els valors tradicionals. El llibre de poemes més destacat és Quadern d’Albinyana (1983). En aquests anys, Perucho, que havia estat el gran defensor de Miró, amic de Joan Ponç i defensor de l’art d’avantguarda, va esdevenir un partidari militant del retorn a l’ordre.

La traducció a l’anglès de Les històries naturals, el 1992, va despertar un interès internacional per la seva obra, amb diverses traduccions i el reconeixement de Harold Bloom al Cànon Occidental. L’Any Perucho 2020 ha permès constatar la vigència de molts aspectes de la seva literatura i del seu món, ha servit per reeditar els seus llibres més importants i per estudiar i difondre el seu llegat.

El mèdium

«El mèdium», publicat en el llibre del mateix títol el 1954, és un dels poemes més coneguts de Perucho i un dels més representatius de la seva obra. Evoca una sessió d’espiritisme per fer aparèixer una noia jove que va morir. Al voltant de la taula s’apleguen els iniciats. Hi ha un clima d’incertesa i nerviosisme. D’una banda, el poema connecta amb tota la tradició de les ciències ocultes relacionades amb l’art, que va tenir tanta importància en el surrealisme. De l’altra, recrea l’ambient de la postguerra on tothom tenia parents o amics morts prematurament. Per il·lustrar l’edició d’El mèdium, Antoni Tàpies va fer un retrat surrealista de Perucho. El tema del fantasma, dels espectres i de les aparicions cal entendre’l, en Perucho, vinculat amb l’efecte del pas del temps sobre les coses.

La gastronomia

En els anys de la postguerra es menjava poc i malament. Menjar bé, beure bons vins, es va convertir, per als joves de la generació de Joan Perucho i Nèstor Luján, en una aspiració que van perseguir tota la vida. Luján va arribar a ser un gran gastrònom, amb una secció fixa a la revista Destino, “Coma bien” i un munt de llibres publicats. Viatjava molt i en sabia molt. Perucho va participar d’algunes de les seves descobertes. Van fer un viatge a Aquitània, el país de la tòfona, i, sempre que li preguntaven, explicava que el seu plat preferit era la lièvre a la royale, un plat sofisticadíssim que es cuinava amb vi blanc i vi negre. Però, sobretot, Perucho va ser un gran entusiasta de la cuina de fonda. En els anys que va fer de jutge a Gandesa, es va convertir en un client fidel i amic de la Fonda Alcalà de Calaseit. Una vegada que va anar a visitar Picasso, li va portar unes perdius que li havia cuinat la mestressa, que van fer reviure a Picasso, la seva joventut a Horta de Sant Joan. El libro de la cocina española. Gastronomía e historia (1970) de Nèstor Luján i Joan Perucho és un gran recorregut per la cuina popular, amb molt de treball de camp: van viatjar per Espanya i es van atipar com lladres. L’experiència va donar lloc a incomptables anècdotes que es recullen en el llibre. Com diu la seva filla Sofia, “el meu pare era un sibarita”.

JULIÀ GUILLAMON


FITXA TÈCNICA

Col·lecció: VIURE I ESCRIIURE. Els grans noms de la literatura catalana (segle XIX – XX)
Títol: JOAN PERUCHO, l’art de tancar els ulls (1920 – 2003)
Direcció literària: 
Joan Perera
Direcció artística: 
Joan Cruspinera
Guió:
Julià Guillamon
Realització: 
Josep Oller
Música: Laura Teruel
Amb intervencions de:
Joan Perucho, Pere Gimferrer, Daniel Giralt-Miracle, Leopold Pomés i Carles Pujol
Any: 
1999